jueves, 16 de diciembre de 2010

VISCA CATALUNYA !

Porto molt poc temps en Europa i encara que hi hagin hagut coses que em van costar, en vaig aprendre unes altres a gran velocitat. Visc a Catalunya, un bonic país, situat just a sobre dels Aires Valencians, al sud-est del País Basc, a sota dels alts i freds Pirineus y mig circumval•lat pel mar mediterrani.
He vist moltes coses per la televisió, he llegit moltes coses als diaris i la tafanera que sóc ja se n’ha enterrat de totes les mogudes i de tot el que passa aquí a Espanya. Sé que moltes regions espanyoles estan molestes pel patriotisme català. Però per què?
Els catalans son patriòtics. Defensen la seva terra, defensen la seva llengua, defensen la seva cultura, defensen allò que és seu. Però moltes vegades, les informacions que arriben son mal interpretades i això gènera odi regional.

Jo admiro el patriotisme català.

Admiro que un català digui que s’ha de parlar català. Admiro els catalans per fer de Catalunya una nació, un país. Admiro els catalans que prevalen, abans que tot, lo seu. Admiro els catalans que fora de les seves terres, s’encenen quan algú parla malament de la seva gent. Admiro els catalans que son catalans, patriotes fins el final. Catalans que estimen la seva terra, catalans que estimen la seva llar, catalans que estimen el seu menjar, catalans que estimen la seva gent.
Admiro tot això perquè jo he descobert el que és realment el patriotisme aquí a Catalunya i m’agrada. Un sentiment net i pur que neix des de molt endins. Jo ni sabia que alguna cosa així existia. I nosaltres, pobres dahomeensos, que ens pensàvem que ser patriòtic era saber una estrofa del himne nacional.
Admiro el patriotisme català i penso que si els africans, fóssim més catalans, la nostra història avui, seria una altre. Nosaltres no som tan patriòtics. Mai ho hem estat amb tanta consciencia. Ens hem deixat sempre regir per les lleis dels blancs.

En la nostre Història, la del Dahomey, va haver una època en la que les nostres llengües vernacles estaven prohibides i es castigaven als que les parlaven a l’escola. Entenc que era o és una metodologia pedagògica sana, per a inculcar-nos l’ idioma dels blancs considerat oficial. Però calia deixar els nostres de banda? I molta gent renega de les seves pròpies llengües o dialectes perquè és més “chic” parlar francès o qualsevol altre idioma de blancs. Com ha de ser “chic”? si ens coneixem tots i sabem en quines condicions penoses vivim.

La falta de patriotisme ja era evident en l’època dels colons. Com vàrem poder no lluitar per defensar les nostres terres? Com vàrem poder no lluitar per defensar les nostres riqueses? Com vàrem poder no lluitar per la nostra autonomia, la nostra cultura, els nostres drets...? I lo pitjor és que desprès de tot això ens vanem de gaudir de les pràctiques europees. Què passa? Es que tenim orxata en les venes? Els negres, som massa conformistes. Encara que en el país de les amazones, en el antic Dahomey, hi va haver un rei, el rei Behanzin, un dels únics reis nacionalistes que va dir “No” a tot.


No a la entrada de colons.
No al robatori de les nostres terres.
No al maltractament infligit a la nostra gent.
No a la venta d’esclaus.

Els hi va dir als colons, que ja teníem les nostres lleis, les nostres costums, que ja vivíem en harmonia i que no necessitàvem ni fusells, ni pintes, ni miralls a canvi d’homes esclaus. Behanzin va haver de lluitar amb un exèrcit de dones, les amazones del Dahomey per recuperar allò que era nostre. Ràpidament el van capturar, deportar i empresonar fora del seu propi país. Behanzin va morir exiliat. I crido. Amb quin dret van venir aquells francesos als feliços poblets, apropiant-se de tot amb l’excusa de la falta de civilització?!
I igual que aquell rei, van haver-hi molts altres patriotes, anteriors i posteriors lluitant sols contra tot. Ja ho va dir Behanzin. “Es realment victoriós, l’home que s’ha quedat sol, però que segueix lluitant en el seu cor..” Recordem Thomas Sankara, El hadj Omar, Soundjata Keïta, Samori Touré, Bio Guerra, Lumumba, El Saddath, i com no, Mandela.
Grans noms de grans homes. Lluitadors patriòtics, als que s’han d’afegir grans escriptors que en un intent de inculcar-nos una mica de patriotisme ens explicaven les històries de lluitadors com “Bakayoko” del llibre “Les bouts de bois de Dieu” de Sembène Ousmane. Quantes vam sospirar per Bakayoko? Quants vam sentir ràbia al llegir aquella bufetada magistral que va propinar Dejean, el cap blanc al nostre Bakayoko? Però aquesta ràbia se n’anava tancant la tapa d’aquell llibre. Orxata és el que tenim a les venes. Orxata o suc de carbassó. Es que sinó, no ho entenc. On és aquest sentiment de furor i de santa còlera que tenien les amazones? On són aquests ànims de patriotisme?

Si hi hagués hagut més “Bakayoko” o més reis com aquell rei nacionalista o si tots nosaltres africans ens deixéssim envair per aquest sentiment català, les nostres fronteres no serien avui unes línies rectes i antinaturals, marcades amb regle i els nostres països repartits com llaminadures sense cap vot nostre.
Mai hem defensat el nostre idioma. Mai hem defensat les nostres riqueses i seguim sent pobres, tot i que subministrem matèries primeres a molts països. Mai hem defensat res. Ja ens va bé viure amb les costums dels altres, deixant de banda les nostres que van desapareixent poc a poc. Només ens enorgullim de noms de grans patriotes africans, i el nostre orgull es queda en un patètic orgull.

El africans hauríem de ser més catalans.

No conec en profunditat la història de Catalunya, però estic segura de que qui defensa la seva terra, ho fa perquè en algun moment, el van privar dels seus drets com a propietari d’aquesta terra o d’allò que és seu.
Jo admiro el patriotisme català.

I es que quan has provat el pa amb tomàquet i la crema catalana, quan ja has vist les valls verdes del nord de Catalunya, la amabilitat de les avies catalanes i el riure català que porta impregnat calor, presència, tenacitat i una mica de tossuderia, doncs només et queda inflar el teu pulmó i cridar “Visca Catalunya !”.

Tant de bo fóssim tots així de patriòtics. Jo admiro el patriotisme català.

http://yaivi.blogspot.com

6 comentarios:

mireia carfita dijo...

M'encanta Bella! Ests la millor!
M'encanta el que dius i com ho dius. M'encanta que t'encanti Catalunnya. A Catalunya li encates tu!
Testimuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu

VICA CATALUNYA

Sagicary©® dijo...

Te lei en elblogalternativo y te sigo en facebook, me gusto lo que publicas, las frases son geniales, te envio un abrazo!!

Anónimo dijo...

Preciós, Bella!!!!!!!!!

Ester

Anónimo dijo...

Seré la nota discordante. El actual nacionalismo catalán en nada se parece a los movimientos liberadores de los pueblo oprimidos, y creo que ahí se cunfunde la autora. No es lugar para hacer una exposición extensa, pero cataluña es una parte de España desde que ésta tuvo su origen, y de esto ya hace varios cientos de años. Que ahora se quieran engrandecer las diferencias, prohibir el castellano y todo lo que huela a España, no tiene otra finalidad que separarse de sus propios orígenes, y llegar a un nuevo puerto. Pero no va suponer una modificación de ninguna estructura social, régimen ecómico o movimiento libertador. Hoy en día los perseguidos en ese pais, aparentemente idílico según describe la autora, son los oriundos de otras partes del pais, que no tienen derecho a enseñar a sus hijos en su lengua, y que tienen que oir acusaciones que los criminalizan. El nacionalismo catalán, contra lo que dice el artículo, es un nacionalismo elitista, excluyente y absolutamente reaccionario. Como por otro lado la mayor parte de los movimientos nacionalista.

Anónimo dijo...

Aprendi mucho

baston dijo...

no se puede comparar ni de cerca la situación de la represión colonial a los africanos, con la represión ejercida a la cultura catalana.... qué represión han tenido los catalanes durante estos pasados siglos?represión de su lengua?sí, durante la dictadura, donde la represión no solo fue a cataluña sino a todo el país, ellos no podían hablar su lengua y en madrid no había ni para comer... la represión que ha sufrido el pueblo catalán es la que ha sufrido el pueblo español, y a este último nunca le ha importado que se hable catalán y que se mantengan las costumbres de cada región. La represión en españa no fue causa de un pueblo hacia otro, sino de un dictador/gobernante hacia todo los territorios de los que se creía responsable